 |
 |
 |
 |
Article
 |
Paraules clau |
| Partits polítics i entitats (1435) | |
| Política catalana (1658) | |
 |
Indrets geogràfics |
|
Catalunya (2247) |
|
| Comença la cursa electoral |
| Partits polítics |
| El 2009 va ser un any amb una intensa i particular activitat política a totes les formacions catalanes, derivada de la intensificació de la crisi econòmica i per la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya, previstes per al novembre de 2010. En un principi, la gravetat de la crisi econòmica va fer posicionar tots els partits. Però tant el PSC, com a primer partit del govern, com CiU, com a principal partit de l’oposició, van ser els que van prendre posicions amb intervencions expresses dels seus líders, José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya i primer secretari del PSC, i Artur Mas, president de CiU i secretari general de CDC. L’11 de març, des del Cercle Financer, el president Montilla es va pronunciar al respecte advocant pels valors “realisme, fermesa i esperit de sacrifici”. Eren alguns dels ingredients per superar la crisi. A més d’advertir als empresaris que caldria treballar més “i no necessàriament per guanyar més”, també va aconsellar al govern espanyol que prengués nota del model català i enfilés les reformes estructurals “necessàries i urgents” que exigia l’economia espanyola. Per altra banda, el 16 de març el cap de l’oposició Artur Mas, des del Palau de Congressos de Catalunya, va exposar les seves idees per sortir de la crisi en un discurs gens habitual per un cap de l’oposició. Reduint al mínim les crítiques als governs espanyol i català, Mas va remarcar que calia austeritat pública i importants sacrificis per superar la recessió. El líder de CiU va demanar lideratge al Govern per posar en marxa 41 mesures en un pla d’acció de tall socioliberal. A més, va posar com a prioritat absoluta garantir la viabilitat del màxim nombre d’empreses i salvar el màxim nombre de llocs de treball. Ni la intervenció de Montilla ni la de Mas no van fer canviar gaire el panorama. Al març el govern espanyol va aprovar els ajuts a la banca espanyola per facilitar el crèdit a la petita i mitjana empresa i intentar encarrilar la malmesa economia. Passat l’estiu, l’atur seguia pujant, les empreses plegant i el crèdit reduint-se, cosa que va fer augmentar la confrontació entre els partits catalans. Justament per això, el president de la Generalitat, José Montilla, es va encarregar en diverses ocasions de revalidar el seu compromís amb les polítiques socials i el reforçament dels ajuts a l’habitatge per a joves, la dependència i l’atur. Alhora va declarar que no veia la necessitat de convocar eleccions anticipades, ni en cas d’una eventual sortida d’ERC del Govern per l’atzucac del finançament que es vivia llavors ni per una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, del qual Montilla va afirmar estar disposat a defensar fins al final per la seva absoluta constitucionalitat. Aquests arguments no van convèncer l’oposició –CiU, PPC i Ciutadans-, que en totes les sessions parlamentàries mantingudes fins arribar al debat de política general del setembre, i també després, van criticar les certeses comunicades pel Govern. Per la seva banda, i donat el to preelectoral que anava adquirint l’activitat parlamentària, els socis de govern del PSC van prendre posicions de cara a la cita electoral de 2010. Així, a ERC, el 16 d’abril, amb l’argument que la formació no es podia permetre una batalla interna traumàtica, Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del Govern, va lliurar el testimoni del partit a Joan Puigcercós, erigint-se com a candidat a la presidència de la Generalitat. El relleu, fred com la relació que mantenien Carod i Puigcercós des de feia anys, es va fer contra pronòstic i la major part dels dirigents del partit no se’n van assabentar fins poc abans. L’anunci es va fer en una conferència programada per llançar “l’àgora de l’esquerra catalana” de Puigcercós, la particular Casa Gran del Catalanisme del president d’ERC. Amb el títol L’esquerra que decideix, Puigcercós va fer una crida als votants del PSC perquè optessin per ERC a les eleccions, tot i que va defensar el pacte de govern amb els socialistes catalans, forjat sobre la base que ERC aconseguiria arrossegar el PSC a posicions clarament catalanistes. Tot i això, va marcar distàncies i, citant el mateix president José Montilla, va advertir que era l’hora de passar de les paraules als fets, que el PSC comencés a redefinir el seu paper en el PSOE. L’anunci de Carod va eclipsar la conferència de Puigcercós, el qual va agrair el gest de Carod, tot apel·lant al suport dels carodistes de cara a les eleccions de l’any 2010. Amb tot, Joan Puigcercós no va ser proclamat oficialment candidat a la presidència de la Generalitat fins a l’octubre, amb el 94% dels vots del Consell Nacional del seu partit (145 vots a favor i 9 en blanc). Pel que fa a ICV, a finals de juliol, el conseller d’Interior i president d’ICV, Joan Saura, es va mostrar partidari de celebrar unes primàries dins el partit per escollir el cap de llista de la formació a les properes eleccions, tal i com reclamava des de feia setmanes l’exconseller de Medi Ambient i diputat ecosocialista, Salvador Milà, amb l’objectiu de contrarestar la mala imatge de Saura adquirida al capdavant de la conselleria d’Interior pels diferents episodis en la gestió dels Mossos d’Esquadra i els incendis d’Horta de Sant Joan del 20 de juliol. Des d’aquell moment no va parar de prendre força la figura de Joan Herrera per a substituir Saura. Amb un bon currículum al Congrés dels Diputats, tothom considerava Herrera legitimat, després d’unes primàries, per traslladar a l’electorat una imatge renovada. Les primàries, celebrades a l’octubre, van confirmar les previsions i Herrera va ser nomenat cap de llista. El PSC, en canvi, lluny d’aquests debats interns protagonitzats pels seus socis de govern, volia presentar-se com una formació estable, de centre polític català no subjecta als avatars de les pugnes pel lideratge. Amb tot, pels voltants de la Diada, el conseller d’Economia, Antoni Castells, va fer una crítica directa a la política econòmica del govern espanyol. Les crítiques de Castells van ser especialment feridores perquè el PSC formava part de l’executiu estatal, ja que hi tenia dos ministres i un d’ells, el de Treball, Celestino Corbacho, jugava un paper directe en la resolució de la crisi. La contesta va venir de la secretària d’organització del PSOE, Leire Pajín, que va dir que la postura de Castells no representava la del PSC. L’endemà la vicepresidenta del PSC i presidenta del grup parlamentari, Manuela de Madre, va donar la raó al PSOE, mostrant la seva sorpresa per les declaracions de Castells. En tot cas, uns dies després, el conseller Ernest Maragall va donar la raó al seu company d’executiu, mentre el president Montilla deia que Manuela de Madre no era la posició col·legiada del PSC, intentant fer síntesi entre la defensa corporativa del PSOE i del govern espanyol i la del seu conseller, el PSC i el Govern. Al desembre, aparentment superat l’episodi, el PSC preparava el programa marc que recollia les propostes per al nou cicle electoral, prenent com a document de treball el text elaborat amb aportacions de diversos grups d’experts, dirigents del partit i gent de fora de la formació, que havien col·laborat durant sis mesos a definir propostes de futur sobre 28 temes, des d’infraestructures a seguretat o a l’ús de l’espai públic, fins al bon govern, la transparència i la lluita contra la desafecció. En aquest sentit, el programa marc recollia la proposta de contracte entre PSC i les persones designades per ocupar càrrecs de direcció o de confiança política, que Montilla va concretar durant la cloenda de la convenció municipal organitzada arran de l’esclat del cas Pretòria de finals d’any. Per millorar la qualitat de les institucions es plantejava la reforma del sistemes electorals, tant a nivell estatal com nacional i local, revisant a la baixa l’edat per poder votar i millorant el sistema de proporcionalitat. També s’apostava per reformar la Llei de Partits, així com que el PSC plantegés a la resta de formacions catalanes la creació d’una comissió conjunta entre partits i representants qualificats de la ciutadania a fi d’elaborar un cos normatiu regulador dels mecanismes de transparència. Com a mesures especials, hi havia la supervisió legal dels sistemes de primàries, limitar les despeses de les campanyes electorals, transparència sobre la font i la quantia dels diners que rebessin tant els partits com les fundacions i la publicació de les auditories de les finances dels partits. Per la seva banda, CiU va ocupar l’any amb pugnes diverses amb el tripartit, comprometent-se sempre a portar les seves crítiques al Parlament de Catalunya. Tanmateix, cal no desmerèixer l’acord pactat amb el PSC sobre la nova Llei d’Educació presentada i impulsada pel conseller d’eEnsenyament, Ernest Maragall, que, gràcies al suport de la federació nacionalista, va poder aprovar-se al Parlament. Per a la resta, CiU es va manifestar en contra del que el Govern va considerar durant tot l’exercici els seus principals actius de mandat: Llei d’Habitatge, la Llei del Memorial Democràtic, la reforma de l’Institut Català de la Salut, la del Codi Civil, l’impost de successions, la creació del Consell de les Arts (CoNCA), de l’Oficina Antifrau (OAC), o del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). També va oposar-se al plantejament fet pel tripartit sobre la nova norma de vegueries, els plantejaments apuntats de la nova Llei Electoral i la Llei de Consultes Populars. Al mateix temps, CiU va criticar al llarg de l’any els nombrosos enfrontaments i desautoritzacions haguts al si del tripartit, desavinences que, de fet, observava amb una eufòria continguda, ja que les enquestes els atorgaven una nova victòria, amb prop de deu diputats més dels que tenia, mentre els socialistes anaven a la baixa i ERC queia en picat. A nivell, durant l’any va destacar l’apadrinament per part de Convergència Democràtica de Catalunya d’un nou partit a la Franja, Convergència Democràtica de la Franja (CDF), que, de fet, era una refundació d’Alternativa Cívica (Alcivi) de Fraga (el Baix Cinca). La formació estenia, així, el seu àmbit d’actuació a tota la Franja, des de la Ribagorça fins al Matarranya, i es proposava reivindicar la identitat pròpia del territori i la seva llengua, el català. Respecte el PPC, després de l’ajustada victòria d’Alícia Sánchez-Camacho sobre Montserrat Nebrera al congrés del partit celebrat el juliol de 2008, la direcció de la formació va obrir un segon expedient a Nebrera per les “constants sortides de to”, obrint en realitat la porta a la seva expulsió, que es va consumar al mes d’octubre. A la primera quinzena de setembre Alícia Sánchez-Camacho va ser nomenada candidata del PPC a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Durant la proclamació, la líder popular va denunciar, com havia fet durant tot l’any, la falta de polítiques econòmiques del tripartit, va reclamar un ple extraordinari del Parlament per presentar solucions a la crisi econòmica i va denunciar que l’executiu que encapçalava el socialista José Montilla era el “govern del caos”. Amb tot, durant la legislatura la dirigent popular havia tancat un important acord amb el PSC per a l’aprovació del nou Consell de Garanties Estatutàries. Pel que fa a Ciutadans, el 2009 no va ser un bon any. Així, el 12 de maig, el diputat del partit José Domingo va anunciar la dimissió per discrepàncies amb el president i també diputat Albert Rivera, en referència a la coalició europea amb l’organització Libertas. Els mals pronòstics es van confirmar a les eleccions europees del juny, en les quals el partit va aconseguir tan sols 7.000 vots, un molt mal resultat en comparació als 70.000 vots que havia assolit a les darreres eleccions al Parlament. D’aquesta manera, el 3 de setembre va arribar una nova dimissió, la del fins llavors diputat al Parlament Antonio Robles, que havia iniciat contactes amb el grup de Rosa Díez, UPyD. |
