 |
 |
 |
 |
Article
 |
Paraules clau |
| Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (1991) | |
| Illes Balears i Pitiüses (460) | |
 |
Personatges |
| Albert Camus (4) | |
| Pere II el Gran (3) | |
| Pere III el Cerimoniós (3) | |
 |
Indrets geogràfics |
|
Menorca (Illes Balears) (21) |
|
| 1 lectura d'aquest article |
| 300 anys d'ocupació |
| Menorca |
| El 29 de setembre de 2008 va fer 300 anys de l’ocupació britànica de l’illa de Menorca. La data pren de referència el calendari gregorià que els anglesos no van canviar pel julià vigent fins al 1752, per tant, aquesta data es correspondria amb el 10 d’octubre. A efectes pràctics, però, el 29 de setembre de 1708, en plena Guerra de Successió al tro d’Espanya, les tropes angleses comandades pel general James Stanhope van aconseguir expulsar les forces borbòniques de l’illa. En aquella època, la corona anglesa, representada per la reina Anna, volia posseir un indret propi al Mediterrani per contrarestar la potència naval francesa i activar el seu comerç. En la mateixa línia, i pocs anys abans, ja integrada Anglaterra en l’aliança a favor del pretendent Carles d’Àustria (al costat de catalans, holandesos i portuguesos), les tropes angleses comandades pel general austríac Jordi de Hesse-Darmstadt i amb la participació de 200 catalans, van conquerir Gibraltar el 4 d’agost de 1704. La conquesta d’aquests dos indrets estratègics del Mediterrani, on l’armada i els vaixells britànics podien proveir-se i passar l’hivern, es van fer en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, però la corona britànica tenia coll avall que al final de la guerra havia d’obtenir-ne compensacions: per això, els articles 10 i 11 del tractat d’Utrecht van confirmar la sobirania britànica sobre Gibraltar i Menorca, respectivament. D’aquesta manera, va començar per a Menorca l’anomenat segle de les dominacions: les britàniques (de 1708 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), la francesa (de 1756 a 1763) i l’espanyola (de 1782 a 1798), fins que el tractat d’Amiens, del 25 de març de 1802, va suposar la cessió definitiva de l’illa a Espanya. Els setanta anys de dominació intermitent britànica van deixar molta petja a Menorca, i no sols en termes estrictament polítics i militars, sinó també socials, culturals i econòmics. Políticament, els anglesos van mantenir formalment les institucions i lleis tradicionals a l’illa (perdudes al Principat i al País Valencià arran de la imposició dels decrets de Nova Planta borbònics), però sempre sota la supervisió i intervenció discrecional del governador o màxim representant britànic. El català, doncs, va continuar essent la llengua predominant, i fins i tot hi va arribar a haver certa producció literària de la mà d’autors com Joan Ramis i Ramis i alguns altres membres de la Societat de Cultura de Maó. En el terreny econòmic, Menorca va continuar el creixement experimentat el segle XVII, consolidant la seva indústria i comerç gràcies a l’arribada a l’illa de mercaders genovesos, grecs i jueus. L’illa havia estat conquerida als moros pel rei català Alfons el Liberal, fill de Pere II el Gran i de Constança de Sicília, el 17 de gener de 1287. El seu successor, Jaume II el Just, la cedí a Jaume II de Mallorca pel tractat d’Anagni de 1295, passant a integrar-se al regne de Mallorca, fins que, el 1343, Pere III el Cerimoniós va aplegar tots els territoris de la Corona d’Aragó. Per a molts historiadors, Menorca va aconseguir passar durant el període britànic de l’edat mitjana a l’edat moderna, el que no va evitar períodes puntuals de crisi, alguns dels quals es resolgueren amb fortes lluites per foragitar els corsaris de la zona i altres amb grans emigracions, com l’anomenada la dels mil menorquins el 1768 cap a la Florida nord-americana, o, més endavant, durant l’ocupació francesa de molts menorquins cap a la regió algeriana d’Oman, justament, un descendent dels quals havia de ser el prestigiós literat francès Albert Camus. En sentit estricte, el període britànic de Menorca va molt lligat a la gestió de Richard Kane, tinent governador de l’illa, entre 1712 i 1736. Kane va dedicar molts esforços a fer prosperar l’illa, en gran part per millorar les condicions de vida de la tropa britànica de tres mil soldats estacionada al castell de Sant Felip. El problemes principals que va haver d’afrontar Kane van tenir relació amb l’estament religiós per la diferent interpretació del tractat d’Utrecht que garantia el respecte de la corona britànica al catolicisme illenc. Així, la decisió de Kane de suprimir la inquisició i l’intent d’imposar normes específiques als religiosos va encendre dures disputes amb l’influent clergat menorquí. Més enllà d’això, Kane va afavorir l’agricultura i la ramaderia, va ampliar el castell de Sant Felip i va construir l’anomenat camí d’en Kane, la primera carretera que va unir l’illa d’un cap a l’altre. Richard Kane també va traslladar els tribunals de Ciutadella cap a Maó, on va establir la capitalitat de l’illa el 1722. Justament per tots aquests motius, el Consell de Mallorca va decidir commemorar l’any 2008, els tres-cents anys de l’ocupació britànica amb una conferència sobre els molts anglicismes en el català de Menorca, i amb el nomenament com a fill adoptiu de l’historiador britànic Bruce Laurie, autor d’uns quants llibres sobre la figura i l’obra menorquina de Richard Kane. |
