 |
 |
 |
 |
Article
 |
 |
Paraules clau |
| Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (550) | |
| Relacions Espanya-Catalunya (586) | |
 |
Personatges |
| Antoni Castells (250) | |
| Joan Saura (252) | |
| José Luis Rodríguez Zapatero (713) | |
| María Teresa Fernández de la Vega (94) | |
| Pedro Solbes (212) | |
| Pendent de compliment |
| Estatut |
| A finals de 2008, l’Estatut referendat el juny de 2006 pel poble català i anteriorment aprovat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats encara estava pendent d’aplicació per incompliment dels terminis prefixats en el text i els acordats entre el govern català i l’espanyol. A més, el nou Estatut també estava pendent de la sentència que pogués emetre el Tribunal Constitucional (TC) pels recursos presentats en el seu dia pel Partit Popular, el defensor del poble espanyol, i pels governs del País Valencià, les Illes Balears i l’Aragó. Segons el PP i el defensor del poble espanyol (nomenat pel PSOE), el nou Estatut era anticonstitucional per diversos motius, essent el principal la definició de Catalunya com a nació que es feia en el preàmbul del text, així com la catalogació del català com a llengua oficial al Principat. Per al govern valencià, l’estatut atemptava contra els drets dels valencians, en qüestions fonamentals com el finançament i l’aigua, mentre que els governs de les Illes i de l’Aragó consideraven que la Generalitat de Catalunya s’apropiava en exclusiva de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A aquests recursos se n’afegien dos més dels governs de la Rioja i Múrcia, que havien impugnat els articles de l’Estatut que feien referència a les relacions bilaterals entre Catalunya i l’Estat espanyol, el finançament i les obres hidràuliques. Des d’un punt de vista legal, cap d’aquests recursos impedia l’aplicació de l’Estatut mentre el Tribunal Constitucional els tramitava. Tot i així, el grau de compliment estatutari per part de l’Estat espanyol era, a finals d’any, pràcticament nul. Així, per exemple, els pressupostos generals de l’Estat no havien complert la disposició addicional tercera de l’Estatut, que preveia una inversió en infraestructures basant-se en el pes del Producte Interior Brut de Catalunya (PIB) dins de l’Estat. Els experts xifraven en uns tres mil milions d’euros les inversions addicionals que caldria fer el 2009 per compensar l’incompliment d’anys anteriors. Les inversions havien estat fins i tot inferiors (en 2.313 milions) al que es desprenia de la metodologia de càlcul acordada més tard per Pedro Solbes i Antoni Castells, ministre i conseller d’Economia, respectivament. A aquesta suma calia afegir-hi la inversió prevista als pressupostos i no executada per l’Estat espanyol, cosa que elevava l’incompliment fins els 3.000 milions. Pel que feia al desplegament de l’Estatut des de dins de Catalunya, a finals de 2007 s’havia fet un pas molt significatiu amb la creació de l’Agència Tributària Catalana. El 2008 es van produir altres avenços. El 8 d’octubre de 2008 els grups del tripartit i CiU van desencallar les negociacions sobre el Consell de Garanties Estatutàries que preveia l’Estatut per substituir el Consell Consultiu. Els negociadors van aconseguir donar un nou impuls al projecte després que el text passés mesos aturat als despatxos de la cambra des que va ser aprovat pel Govern el 15 de maig de 2007. El Consell de Garanties era l’encarregat que les lleis impulsades pel Parlament i el Govern s’adeqüessin a l’Estatut i a la Constitució. La principal novetat que presentava en relació amb l’anterior Consell Consultiu era que havia d’emetre dictàmens vinculants quan estigués en qüestió el compliment del capítol de drets i deures de l’Estatut. Segons el projecte aprovat pel Govern català, el Consell estaria integrat per nou membres -fins al moment en tenia set- que s’haurien de sotmetre a un estricte règim d’incompatibilitats. Aquí apareixien dos dels principals esculls de les negociacions. La llei fixava que els nou membres del Consell serien nomenats pel president de la Generalitat de Catalunya: sis a proposta del Parlament i tres a proposta del Govern, un dels quals hauria de sortir d’una terna presentada pel Consell de Governs Locals. Totes aquestes precaucions i garanties, però, no valgueren de gaire en la discussió de la reforma del finançament, que era un dels apartats principals del nou Estatut. Després que el govern espanyol incomplís el termini estatutari del 9 d’agost per a endegar un calendari d’aplicacions de la reforma, i un segon termini prefixat a l’estiu per al 17 de novembre de 2008 entre la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández De la Vega, i el conseller Joan Saura de la Generalitat, l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero va presentar el penúltim dia de l’any una última proposta de reforma que era clarament contrària a la lletra de l’Estatut, i que pretenia generalitzar la reforma estatutària a totes les comunitats autònomes vulnerant el principi estatutari de bilateralitat entre els governs català i espanyol. Fins a tal punt la cosa era així que el Govern va emetre un comunicat, directament adreçat al govern espanyol, en el qual exposava les seves queixes pels incompliments i el model de reforma seguit per Madrid. Així, en un text de deu pàgines, el Govern assenyalava principalment: “Els dos apartats introductoris [de la proposta Solbes] responen a un plantejament unilateral. És només l’Estat qui parla, qui es compromet, qui valora la situació precedent i l’actual i qui fa les propostes de reforma. En redactar el text de l’acord aquests dos apartats o bé s’haurien de suprimir o bé haurien de redactar-se de manera que qui parla siguin els signants”. També que “hi ha un excessiu protagonisme atribuït al Ministeri d’Economia, al Consell de Política Fiscal i Financera i a les Conferències de Presidents i poc relleu a les propostes de reforma d’algunes comunitats autònomes i molt escassa rellevància als estatuts d’autonomia i a les seves reformes”. A la fi, afegia, “la proposta de l’Administració general de l’Estat no ofereix prou garanties de canvi. Només amb un plantejament clar i transparent, que permeti explicitar els objectius del model, així com la seva quantificació, resulta possible avaluar si els instruments creats (els diferents fons) són o no els apropiats per assolir els objectius”. “Calen uns criteris d’evolució que permetin que els recursos destinats a compensar deficiències anteriors (el fons de competitivitat, per exemple) creixin a un ritme superior al de la mitjana de recursos i també que el sistema disposi de recursos suplementaris per equilibrar els resultats que es produeixin en la distribució d’alguns fons, com el fons de suficiència global. Aquest fons hauria d’evolucionar de manera que afavoreixi aquelles CCAA que perceben recursos per sota de la mitjana”. D’aquesta manera, el Govern es veia en l’obligació d’aclarir que “mantenir la major part dels recursos segons el repartiment que ofereix el model actual i utilitzar exclusivament el criteri de l’increment de població per a la distribució de la dotació addicional pot provocar que la distribució global dels recursos segueixi sent pràcticament la mateixa que les variables de l’any 1999 (any base de l’últim acord)”.”L’Estatut preveu com a variables de necessitats la immigració i els costos diferencials (el nivell de preus), omeses en la distribució del fons de garantia de la proposta del govern. D’altra banda, a més de la població envellida també hauria de considerar-se la població immigrada”. A la fi, concloïa el Govern, “la creació d’un fons de cooperació condiciona els resultats finals del sistema. Si l’objectiu és ajudar les CCAA amb menys recursos a incrementar el seu desenvolupament, seria més transparent i efectiu modificar i incrementar els recursos dels mecanismes de solidaritat existents, com els fons de compensació territorial”. Per tant, “la proposta no suposa cap avanç respecte al que diu actualment la LOFCA i no respecta l’Estatut. El compliment d’aquest principi mai s’ha fet efectiu per les reiterades vulneracions per part de l’Estat. El text de la proposta no garanteix el compliment d’aquest principi”. “El govern ha suprimit l’impost del patrimoni a partir de 2008, cosa que hauria de comportar la necessària compensació en termes de recaptació real. La proposta no ofereix prou garanties en aquest sentit”. “La proposta del govern omet que la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals és l’òrgan bilateral de negociació entre la Generalitat i l’Estat en matèria de finançament autonòmic que estableix l’Estatut”. Per la seva banda, l’oposició i, més concretament CiU, hi afegí que s’incomplia flagrantment l’Estatut en qüestions com ara que l’anivellament no es vinculava al major esforç fiscal, amb la qual cosa no es complia l’article 206.3, ni tan sols els indicadors de necessitats. A més, considerava que no resultava acceptable la proposta Solbes respecte al consorci tributari en quedar vulnerat l’article 204.2, alhora que mancava reconeixement a la bilateralitat estipulada en l’article 210. El fet era, segons CiU, que faltaven garanties per crear el futur consorci entre l’Agència Tributària estatal i la catalana, essencial perquè la Generalitat de Catalunya participés en la recaptació dels grans impostos. De la mateixa manera, tampoc no quedava garantit que les autonomies accedissin a un mateix nivell de prestació de serveis públics si efectuaven un esforç fiscal similar. Així mateix, CiU assenyalà de forma particular l’incompliment del principi d’ordinalitat recollit a l’article 206.5 de l’Estatut que deia que “l’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament” i, en canvi, el document Solbes només es comprometia a reduir les diferències en finançament per càpita entre comunitats però no a complir amb l’ordinalitat, ja que l’Estatut parlava de renda per càpita i no de despesa per càpita. Triat i garbellat, el punt essencial que havia justificat el nou Estatut, el finançament, seguia en via morta mentre els aspectes més simbòlics i polítics eren congelats pel govern espanyol tot esperant el que pogués decidir el Tribunal Constitucional. Cap grup polític català no n’esperava res de bo d’aquest Tribunal i tots començaven ja a plantejar propostes sobre com caldria respondre des de Catalunya a un Estatut retallat que posés la sobirania del tribunal espanyol per damunt de la sobirania del poble català que havia aprovat el text estatutari en referèndum. |
