A finals d’any els informes publicats sobre la realitat de la immigració a Catalunya detectaven un fenomen massiu, que havia aportat més d’un milió de residents al país, segons es desprenia del nombre de targetes sanitàries lliurades, i havia estat determinant en la bona marxa del creixement econòmic pel paper jugat laboralment pels nouvinguts, principalment, en els sectors de l’hostaleria, la restauració, i, sobretot, la construcció. Això era degut als bons resultats a mig termini registrats per la indústria, serveis i turisme, alhora que per la construcció o ampliació d’algunes infraestructures importants (TGV, aeroport, port) i la posada en marxa d’algunes infraestructures de R+D de nova implantació, com ara el sincrotró del Vallès, el centre Microsoft del Bages, i la nova seu europea de l’ITER.
En relació al tema, l’informe de Manpower corresponent al quart trimestre del 2006, advertia sobre una possible pèrdua de pistonada del creixement espanyol i català, ja que es detectava una tendència a la baixa en ocupació que afectava els llocs de treball no qualificats, bàsicament associats a la construcció i el turisme, i que podia afectar l’oferta en mà d’obra que arribava no només de l’Àfrica sinó també de l’Est.
Un altre informe d’Adecco, relatava que, distribuïts segons demarcacions, Barcelona va donar feina a un 66,2% dels estrangers que van venir a treballar a Catalunya fins a mitjans del 2006, si bé el percentatge d'immigrants sobre el total de treballadors de les comarques barcelonines no arribava a un 20%, una taxa inferior a la global de Catalunya. La proporció de Barcelona contrastava amb la de Lleida, on durant el mateix període un 53,3% dels nous contractats havien arribat de fora. Segons Adecco, no era aliè a aquesta dinàmica el procés de regularització que el govern espanyol havia dut a terme l’any anterior, els resultats del qual s’havien fet notar, precisament, en el primer semestre del 2006. El perfil de l'immigrant contractat per Adecco a Catalunya era el d’un home, llatinoamericà, d’entre 26 i 35 anys i amb estudis elementals que treballava en la producció. Llatinoamèrica va ser, doncs, el punt de partida d'un 34,4% del total dels immigrants que arribaven a Catalunya, mentre que un 23,3% provenia del Magrib. Altres procedències no tan freqüents van ser la regió subsahariana i l'Est d'Europa, amb un 15% i un 10% de presència sobre el total d'immigrants respectivament. Els asiàtics suposaven tan sols un 7,3%.
Aquests informes feien joc amb dos altres editats, respectivament, pels serveis d’estudis de Caixa Catalunya i de La Caixa. El primer explicava que Catalunya i Espanya necessitarien en l’horitzó del 2020 entre 4 i 7 milions de treballadors estrangers, ja que la població amb edat de treballar (de 16 a 64 anys) resident a l'Estat seria insuficient per a cobrir les demandes de treball. El segon, una mica contraposat en les conclusions, recordava els efectes determinants de la immigració per al sosteniment de l’Estat del benestar a curt i mitjà termini, no només pel ingressos que aportava als comptes de la Seguretat Social, sinó també per les moltes despeses que generava en subsidis d’atur, ajuts familiars, educació i sanitat. En aquest sentit, una de les dades més espectacular de l’estudi de La Caixa era que al 2005 ja s’havien donat més subsidis d’atur a la població activa immigrant que no pas a l’autòctona.
La importància del tema de la immigració també va centrar durant l’any l’atenció dels sindicats. CCOO i UGT, dirigides respectivament per Joan Coscubiela i Josep Maria Àlvarez, van destacar el fet que en els deu últims anys no hi havia hagut cap país al món que hagués tingut un nivell tan alt d'immigració com Catalunya, raó per la qual la situació exigia un major control en l’entrada i regulació de nouvinguts. En aquest sentit, els sindicats van reclamar mecanismes per a facilitar que al país hi entrés només la gent necessària, perquè si la immigració entrava ordenadament, els salaris es mantenien, mentre que si no era regularitzada provocava efectes indesitjables al mercat laboral. En termes generals, els sindicats consideraven que la immigració dels darrers anys havia comportat una alça salarial més baixa i havia afectat negativament el nivell de vida, provocant sovint situacions d'abús i discriminació laboral, si bé que també havia contribuït a contenir la inflació.
Des del punt de vista de les estadístiques oficials, els immigrants van copar el 2006 els 111.500 llocs de treball creats a Catalunya durant l’any, fins a completar els 3,5 milions de treballadors de que disposava el país, sense que el mercat pogués continuar absorbint-ne més. El 2006, també Barcelona va perdre 10.000 residents estrangers per primer cop en sis anys, en passar de les 260.058 del primer de gener de l’any anterior a les 250.789 de finals d’any. Pel que feia a Barcelona, a més, mentre el nombre total d’estrangers s’havia multiplicat per deu en una dècada, el nombre de catalans d’adopció s’havia reduït en un 22% en el mateix període fins als 362.560. Així mateix, el nombre de residents comunitaris havia augmentat prop de 30.000 a Catalunya, essent-ne la meitat italians, l’arribada dels quals va ser deguda, prioritàriament, a preferències personals aprofitant la mobilitat laboral europea.
Quant a les estadístiques estatals, el 2006 van arribar a Espanya un total de 636.000 immigrants, el que va suposar un augment de l’1,4% respecte a l’any anterior, i el 44% del total incorporat a la Unió Europea, on Espanya era el país que més n’acollia, seguida d’Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya.
|
