El 2002 va ser el primer any de circulació de la moneda comuna adoptada per la Unió Europea. Durant l´any, la nova realitat de l´euro va afectar de manera decisiva la vida quotidiana dels ciutadans de la Unió Monetària Europea (els Quinnze, menys la Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca), ja que va influir sobre la inflació continental i la nova moneda va rebre l´efecte de la seva cotització internacional sobre el flux de les exportacions i importacions.
Respecte a la inflació –2,3% en el conjunt de la UE–, va ser el mateix Win Duisenberg, president del Banc Central Europeu, qui, a finals d´any, va reconèixer la incidència que la introducció de l´euro havia tingut en l´augment dels preus al continent, sobretot en els productes de valor absolut més petit (arrodoniment de quantitats). Però el problema de fons de l´increment dels preus seguia sent la manca de mecanismes de control per part de les administracions estatals i l´acció de monopolis o posicions de domini que impedien que la plena competència abaratís els productes i els serveis.
Durant l´any, l´euro va consolidar la seva posició sobre el dòlar i el 2002 es va tancar amb una paritat d´1,047 dòlars. La revalorització de la moneda europea va ser deguda a la debilitat de l´economia nord-americana, el seu dèficit exterior i la crisi dels mercats borsaris i financers. En acabar l´any es va afegir a aquests factors la possible imminència d´una guerra contra l´Iraq.
Amb tot, l´evolució de la moneda europea durant l´any va fer evident la necessitat d´un poder polític fort que donés suport a l´euro. Aquest era un dels principals dèficits de la Unió Europea davant el competidor nord-americà, que no patia aquesta mena de problemes per raons estructurals (menor pes del sector públic: 33% als EUA davant 45% a la UE), de política monetària (tipus d´interès més baixos: prioritat al consum sobre la inflació) i de política fiscal (anunci de retallada d´impostos el 2003 feta per l´administració de George Bush).
El 2002 l´economia europea continuava sent la segona del món, per darrere dels Estats Units (8 bilions d´euros de PIB europeu davant els 10 bilions dels EUA), però sense un creixement destacat (0,8% el 2002). La combinació d´un baix creixement amb el repte de l´ampliació a 25, decidida a finals d´any per al maig del 2003, sense abandonar el sistema de subsidis establert (PAC, principalment) ni la proporció de les aportacions entre els països socis (Alemanya, el 40% d´un pressupost comunitari de 100.000 milions d´euros) va fer vulnerar el Pacte d´Estabilitat a França i a Alemanya, i va accentuar les debilitats econòmiques que ja havien manifestat en exercicis anteriors.
|
