Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
James Wolfensohn, president del Banc Mundial

Michel Camdessus, director del fons Monetari Internacional

Previsions de l'FMI

Reunió del G-7, amb ministres d’Economia del Japó, Canadà, la Gran Bretanya, els Estats Units, Alemanya, França i Itàlia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Pobresa, desigualtats (147)
Personatges Personatges
Alan Greenspan (25)
Paul Krugman (5)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Reserva Federal dels Estats Units (38)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
51 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Un llarg cicle expansiu
Món
El 1997 els països anglosaxons, amb els Estats Units al seu front, es trobaven en un cicle, que durava ja més de cinc anys, caracteritzat per uns nivells de bonança econòmic envejables: taxa de creixement de l'activitat econòmica al voltant del 3%, inflació moderada, taxes d'atur relativament baixes. Mentrestant l’Europa continental què continuava la seva marxa cap a la Unió Econòmica i Monetària (UEM) havia d'imposar unes polítiques fiscals recessives en un context d'un creixement no massa elevat. Per la seva banda, el Japó havia quedat afectat per la crisi financera dels països asiàtics, obrint forces incògnites a la seva economia.

Els països en desenvolupament estaven vivint el 1996 i el 1997 un important dinamisme econòmic, amb una certa moderació global de les tensions inflacionistes, tant a l'Amèrica Llatina, com a l'Àfrica, als països en desenvolupament de l’Orient Mitjà i als països emergents asiàtics, gràcies, en gran part, als fluxos de capitals privats provinents dels països avançats (255 mil milions de dòlars nets el 1996) que permeten el finançament dels desequilibris exteriors, però feien augmentar de forma arriscada el deute extern i, en el cas dels països asiàtics, generava fortes inestabilitats financeres en estat molt lligades les seves economies productives a una punyent banca comercial que funcionava sobre la base de les polítiques monetaristes dels bancs centrals.

Pel que feia als països en transició cap a l'economia de mercat, desprès de sis anys de recessió semblava que, considerats globalment, haguessin començat a créixer el 1997, ajudats per la progressió de les inversions en capital fix, emparades en l’escassetat de tensions inflacionistes, tot i que generaven creixements de les rendes reals superiors als de la productivitat. Alhora, l'atur continuava creixent a partir de les reestructuracions d'empreses en curs i a partir de la liberalització del mercat de treball. Augmentaven també els dèficits de les balances comercials deguts a l'important creixement de les importacions, així com els dèficits fiscals a causa de les dificultats de les autoritats econòmiques per recaptar els impostos, donat el pes més que important que tenien les economies submergides o paral·leles, generant, a la fi, importants desequilibris de caràcter nominal i real.

Segons les estimacions del Fons Monetari Internacional (FMI), el creixement del PIB en el conjunt de l’economia mundial havia estat d’un 4,2% el 1997, una xifra per sobre del de 1996, amb un 2,5% i un 2,8%, respectivament, als països avançats; un 6,2% als països en desenvolupament, un 2,1% i un 3,6% a la Europa central i oriental, i un 1,5% i un 4,9% a Rússia, Transcaucàsia i Àsia central. Tanmateix, aquestes xifres globals amagaven diferències importants entre països, ja que el creixement del PIB es preveu que sigui, en els dos anys esmentats, del 3,7% i el 2,6% als Estats Units, de l’1,1% i el 2,1% al Japó (molt per sota de les xifres de l’any anterior) i del 2,5% i el 2,8% a la Unió Europea (clarament per sobre de la xifra del 1996).

Quant a la inflació, s’havia d’assenyalar la continuació de la seva moderació el 1997, tant als països avançats (2,2%), com a la Unió Europea (1,9%), als Estats Units (2,4%), o als països en desenvolupament (10,0%). També en aquest cas, les grans xifres amaguen, però, importants diferències entre els països: del 1,1% de França al 2,6% del Regne Unit a la Unió Europea, o la tendència creixent de la inflació alemanya (1,9%) i sobretot al Japó (1,6%), i el bon comportament dels preus a Espanya (2,0%). Pel 1998, les previsions eren lleugerament més inflacionistes tant al conjunt dels països avançats com a la Unió Europea i als Estats Units, mentre què els preus havien de continuar disminuint als països en desenvolupament.

Al 1997, la taxa d’atur es va mantenir molt més elevada a la Unió Europea -Alemanya (11,3%), França (12,6%), Itàlia (12,2%), amb el cas espectacular d’Espanya (19,9%) que als Estats Units (5,1%) i al Japó (3,4%). Les previsions pel 1998 eren de poques modificacions a la taxa d'atur com a reflex de les dificultats de disminuir la desocupació a l'economia actual, si bé valia la pena destacar el cas particular dels Estats Units, on la conjuminació de lluita contra el dèficit i contenció de la despesa social havia aportat la xifra rècord de creació 14 milions de llocs de treball, alhora que l’aixugament total del dèficit de més de 150.000 milions de dòlars que l’administració presentava a principis d’any.

Tenint en compte les previsibles repercussions de la crisi asiàtica el FMI va revisar les seves previsions el desembre del 1997. Per a aquest últim any preveia què l'economia mundial creixeria un 0,1% menys (4,1%) del que estava previst, i les principals revisions afectaven a les economies asiàtiques (Corea, Taiwan, Singapur, Hong Kong) amb un augment del creixement del 0,3%, als països del Àsia (Tailàndia, Indonèsia, Malaisia i Filipines) amb una disminució del creixement del -1,6% i a l'Amèrica Llatina amb un augment del creixement del 1,1%. Pel 1998 els canvis a les previsions eren més importants, ja què la previsió final de creixement de l’economia mundial era un 0,8% inferior a la quantitat prevista inicialment, afectant la pràctica totalitat de les economies: sobretot als ASEAN-4 amb una disminució respecte al previst del -3,7% als països asiàtics (Corea, Taiwan, Singapur, Hong Kong) amb una reducció del -2,4% i a les economies en transició amb una disminució del -1,6%; en canvi, els països més desenvolupats en sortirien menys afectats, ja què als Estats Units només disminuiria el creixement del PIB un -0,2% respecte al previst i la Unió Europea un 0,1%, mentre què al Japó, com sembla lògic la disminució seria superior (-1,0%).

Les tensions en els mercats financers, què varen començar a Tailàndia a mig 1997, es van escampar ràpidament cap a altres països de l'Est asiàtic, inclosos Corea i Japó, tot provocant també un important increment de la volatilitat en els mercats de capitals dels països de la OCDE. En termes generals, doncs, les perspectives pel 1998 i el 1999 semblaven molt millors pels Estats Units i per Europa què pel Japó i els països asiàtics.

Als Estats Units i als altres països que havien viscut una llarga fase de creixement des del 1992, amb una inflació moderada i un increment significatiu de la ocupació, semblava què el creixement de l'activitat es mantindria a nivells considerables tot i que patiria una certa desaccelaració. Als països cridats a integrar-se en Unió Econòmica i Monetària el procés d'expansió semblava garantit i cada vegada més sòlid, amb una tendència a consolidar-se i, fins i tot, a augmentar en els propers dos anys. Al Japó en canvi, que el 1997 ha registrat una é del creixement, les possibilitats d'una recuperació sòlida de la seva economia no semblaven gaire clares en els propers anys. En un gran nombre de països asiàtics, la crisis financera semblava que anés a afectar negativament les perspectives econòmiques, donant lloc a unes taxes de creixement a curt termini molt més baixes què les viscudes anteriorment.

Les turbulències financeres, doncs, havien incrementat la incertesa, de tal manera què la OCDE (Organització Econòmica per la Cooperació i el desenvolupament) calculava què el creixement econòmic dels països avançats podia ser el 1998 un 1% inferior al previst, i es podrien convertir en dificultats econòmiques serioses si no es prenien mesures de política econòmica adequades per tal de restaurar ràpidament la confiança en l'economia mundial.

La clau, però de totes les previsions, segons va apuntar el president de la Reserva Federal dels Estats Units, Allan Greenspan a finals d’any, era “la possibilitat de que les turbulències asiàtiques poguin tenir efectes negatius sobre Japó, Llatinoamèrica i l’Est i l’Oest d’Europa, que, alhora, tindria repercussions arreu, incloent-hi els Estats Units.”

La crisis asiàtica, que es manifestava en el col·lapse dels preus dels actius, l'extensió de la insolvència de les institucions financeres i les empreses i la disminució del creixement econòmic, s’havia caracteritzat en un primer moment com una crisi en els tipus de canvi de les monedes o bé per les males polítiques monetàries endegades per cobrir els dèficits públics, el què predisposarà a més tensions inflacionistes i feia anar les inversions inversors cap a d'altres monedes amb menys inflació.

En acabar l’any, però, s’anava imposant un altre perspectiva de comprensió del problema, que havia generat uns pèrdues als inversors mundials de l’ordre dels 700.000 milions de dòlars, més propera a les tesis apuntades per l’economista Paul Krugman del Massachusetts Institute of Technology, que responsabilitzava del fenomen a l’estreta implicació existent entre institucions financeres i els governs, que en actuar conjuntament per resoldre problemes conjunturals, anaven creant una estructura financera precària i subjecte a tota mena d’imponderables, sense més garantia que el suport dels organismes financers internacionals i distorsionant les estratègies d'inversió, en estar fonamentades, sovint, en unes concepcions falses dels rendiments.

Krugman explicava així els fluxos i oscil·lacions en les inversions i en la sobrevaloració dels actius reals (immobiliaris) o financers (accions, obligacions, etc.) La bombolla financera es mantenia mentre hi havia garanties finals dels governs. Quan alguna institució financera començava a no aconseguir el rendiment ideal què esperava en un primer moment, obtenia el suport del govern per complementar-ho i tot dos entraven en crisi en no obtenir-se els rendiments esperats, conduint a una caiguda general del valor dels actius que impedia el retorn dels préstec i provocava pèrdues multimilionàries als bancs.

L’actuació a curt termini del Fons Monetari Internacional seria decisiva a l’hora d’afrontar aquestes mancances i irregularitats en les finances asiàtiques, sobretot tenint en compte els bons resultats assolits pels Estats Units durant el 1997, amb una taxa de creixement del 3,8%, la més gran dels darrers nou anys i la tendència a l’alça que apuntaven els analistes, si bé s’havien detectat advertiments sobre la possible apujada del dèficit comercial per raó de les devaluacions de les divises asiàtiques i de la reducció del creixement del PIB en tres quarts de punt el 1998.